L’església de 1218: romànica i episcopal
«Episcopal» no vol pas dir ‘catedralícia’. És un qualificatiu que li escau perquè fou construïda per voluntat de l’arquebisbe de Tarragona, coincidint amb la construcció del castell episcopal, ben a prop l’un de l’altre; i possiblement ho fou a expenses del prelat. No deu ser descabdellat suposar que l’arquebisbe, present a Constantí llargues temporades l’any, en ocasió d’alguna festa devia presidir la missa o algun acte significatiu en aquesta església parroquial. La mateixa sumptuosa construcció romànica d’aquesta primera església («vella») es pot considerar resultat d’aquesta presència de l’arquebisbe, més que no pas de les necessitats reals de la Parròquia. La solemne entrada que els arquebisbes feien a la ciutat de Tarragona en la seva presa de possessió, era preparada a Constantí, des d’on sortia el nou arquebisbe.
Aspàreg de la Barca (1215-1233), arquebisbe de Tarragona (i «senyor de Constantí»), l’any1218 inicia la construcció del castell (emplaçat a l’actual plaça del castell), considerat la fortalesa més segura de tot el Camp de Tarragona; també la construcció de l’església (la primera del Constantí nou) i les muralles (que amb el temps experimentarien notables millores). El castell i l’església es mantenen fins al s. XVII. El castell tingué més de 400 anys d’història i fou residència dels arquebisbes.
L’església, d’acord amb l’època, possiblement era d’un estil de transició del romànic al gòtic. Tenia un retaule gòtic i un orgue. Lloc de l’edificació: a l’extrem de l’actual carrer de l’Església Vella.
L’any 1323 (18 maig), amb la participació de les autoritats i la noblesa de tot Catalunya, té lloc el trasllat de la relíquia del braç de santa Tecla a la catedral de Tarragona. El braç, provinent d’Armènia, havia arribat a Barcelona, d’on fou traslladat fins al port de Salou, i portat a Constantí, on havia romàs cosa d’un parell d’anys, fins a dipositar-lo a la catedral metropolitana. Presideix la processó del trasllat l’arquebisbe de Tarragona, Ximeno de Luna, sota tàlem, acompanyat pel rei Jaume II, el Just (pare de l’infant Joan d’Aragó i d’Anjou, poc després arquebisbe de Tarragona, que està enterrat en un arcosoli al presbiteri de la catedral de Tarragona). Quan la creu que encapçalava la processó era a l’Era del Delme (situada en els encontorns de l’actual Parròquia de sant Pau), la relíquia encara no havia sortit de l’església de Constantí. Conseqüència d’aquest esdeveniment, el rector de Constantí, el dia de santa Tecla, tenia lloc reservat al cor de la catedral, i dos membres del consistori municipal de Constantí eren distingits com a portants de sengles vares del tàlem a la processó de la santa.
L’any 1621 es parla de construcció d’una “nova” església. Sembla, però, que es tracta d’una ampliació de l’existent aleshores, que comportà la prolongació del creuer pel cantó de l’evangeli, la qual cosa obligà a traspassar la muralla (la que donava a l’actual raval de sant Cristòfor); simultàniament fou enderrocada una de les dues torres construïda a tocar de la mateixa església; es construí un campanar, previ trasllat del cementiri ubicat en aquest indret al seu nou emplaçament (l’actual plaça Mossèn Jacint Verdaguer, encara avui coneguda pels més grans amb el nom de “plaça del Cementiri vell”).
L’arquebisbe Juan de Hoces, l’any 1625, obté per a Constantí una relíquia de sant Isidre Llaurador (un retall del sudari amb què fou amortallat el sant); feia tres anys que havia estat canonitzat.
L’any 1645 (8 març), el rector Daniel Gassol, acompanyat de la comunitat de preveres beneficiats, amb participació del poble de Constantí, presideix una processó d’anada a la ciutat de Reus per recollir-hi la creu (l’actualment dita «dels Segadors»?), i altres objectes, que feia tres anys la Parròquia de Constantí hi havia deixat en dipòsit per salvaguardar-los de la previsible fúria de les tropes castellanes. De tornada, els de Reus els acompanyen fins a la sortida de la ciutat en direcció a Constantí.
L’any 1649, les tropes castellanes incendien l’església i enderroquen el castell. L’any següent les mateixes tropes dinamiten l’església, junt amb el castell.
Passat aquest fatídic trienni en què Constantí roman deshabitat, en troben les cases saquejades i l’església espoliada i inservible: n’havien robat l’orgue, els bancs, els armaris, les portes, el sagrari i dos altars. La represa de l’activitat va acompanyada de l’entronització del santcrist, salvaguardat a Reus, i la rehabilitació de l’església.
