Mica a mica creix la demografia de Constantí, de manera que transcorreguts només 59 anys de la inauguració de l’església antiga (1668) hom es planteja la conveniència de fer-ne una ampliació o, si calgués, construir-ne una de nova. La primera opció es desestima per dues raons: els arquitectes ho desaconsellen per raons tècniques, i perquè comportaria l’expropiació d’immobles, una decisió sempre complicada. Al final preval el criteri de construir una església nova
L’església de 1749, “amb rumbeig de catedral”
És l’elogi amb què gràcilment qualificà l’església parroquial de Constantí mossèn Ramon Bergadà, que en fou un significat rector (1916-1924).
El perímetre exterior de església té forma de rectangle. L’interior es distribueix en quatre naus: la central, les dues laterals i la nau transversal o transsepte. El llarg de l’interior de l’església és de 48 m.; l’amplada fa 22 m.; altura fins al sostre lluerna té 32,57 m. Sobre els arcs formats per la intersecció de les naus central i transversal recolza el cimbori, que té una base circular, el qual s’enlaira per sobre el nivell de les cobertes de les naus i mesura 10,5 m. de diàmetre. El cimbori està rematat amb una lluerna vuitavada, que va ser bastida posteriorment, cap al 1910. La lluerna té vuit finestrals, tancats amb vitralls policroms. Els murs de la nau central, que s’enlairen per sobre de les naus laterals, tenen, cada un, a la part superior quatre finestrals tancats amb vitralls policroms, que donen llum a l’interior de l’edifici. La nau central té un gran vitrall plomat policrom, amb la figura de sant Fèlix, patró de la Parròquia, que decora la rosassa de la façana. La nau transversal té dues rosasses, una a cada extrem, amb el seu respectiu vitrall: un amb la figura del cor de Jesús i l’altre amb la del cor de Maria. La volta de la nau central i la de la nau transversal és de mig canó. La volta de les naus laterals és d’aresta (arcs o arestes en diagonal que s’entrecreuen). La nau central acaba amb l’absis. La intersecció de la nau central i de la nau transversal marca una gran creu en planta. L’altar, situat a la capçalera de l’església, ocupa el mateix lloc que, en la imatge de la creu, ocupa el cap de Jesús crucificat.
Les capelles i llurs imatges
A la capçalera de l’església, indret anomenat presbiteri, penja una creu, amb la imatge del Crucifix. Aquesta imatge, a part del seu valor religiós, té un notable valor artístic i històric. Se’l coneix com “el santcrist dels Segadors”, ja que hom suposa que es degué venerar a l’església del segle XIII, arrasada per les tropes castellanes al final de la guerra dels Segadors (1650).
Al costat de l’epístola (de dins cap enfora): Sagrat Cor de Jesús, a la capella del Santíssim Sagrament (costat del presbiteri); Mare de Déu del Roser, al seu altar; Família de Natzaret, al seu altar; santa Llúcia, flanquejada per sant Miquel arcàngel i l’arcàngel sant Rafael, al seu altar; el crucifix, obra de l’escultor canongí Salvador Martorell Oller, a la fornícula que toca a la torre del campanar. Al costat de l’evangeli (de l’entrada cap endins): sant Antoni de Pàdua, al seu altar; sant Isidre, flanquejat per sant Antoni Abat i sant Blai, i sant Agustí al cos superior del retaule, en llur altar; la Puríssima, al seu altar; la Mare de Déu dels Dolors, a la seva capella (costat del presbiteri).
El campanar
Quan s’inaugurà l’església, el campanar, encara inacabat, arribava al pla de campanes. L’any 1767 es reprengué l’obra fins al seu acabament. La torre està formada per tres cossos, i té una alçada de 43 m. La torre del campanar, a part de seu valor artístic, té un valor funcional: enlairar les campanes a fi que llur so s’expandeixi sense obstacles i pugui ser percebut per tot el veïnat. Actualment hi ha quatre campanes: una de 1775 (de nom Llúcia), una de 1986 (amb l’advocació Regina martirum), una de 1998 (dedicada “a sant Nicolau”), una (la més petita) indatada i indocumentada, procedent de la capella del convent de la monges carmelites de la Vetlla, del P. Palau.
El campanar patí una greu afectació l’any 1795 per causa d’un llamp. Una nova turmenta produïda l’any 1903 afectà sobretot el teulat de l’església i el cimbori.
El Dr. Cerdà i l’arquitecte Jujol
Els desperfectes produïts l’any 1903, per causa d’una turmenta, van donar lloc a una restauració, gràcies al mecenatge del Dr. Pere Cerdà, canonge de la seu de Tarragona i natural de Constantí, qui abocà generosament el seu patrimoni en la rehabilitació i embelliment de l’església, amb l’activa col·laboració de l’arquitecte tarragoní Josep M.ª Jujol. Aquesta obra durà fins a la mort del Dr. Cerdà (+1920). En són exponent:
—l’arranjament del cimbori,
—la construcció de la lluerna, al cimal del cimbori,
—la pintura de l’interior de la lluerna (vegetació), que després s’estengué al presbiteri,
—els acabats de les dues tribunes de l’interior del presbiteri (damunt la porta lateral del Santíssim i de la porta de la sagristia),
—les rosasses amb vitralls plomats policroms: lateral epístola (Cor de Maria), lateral evangeli (Cor de Jesús), façana principal (Sant Feliu),
—l’empedrat de l’església, que substituí la rajola originària,
—les piques d’aigua beneïda a l’entrada de l’església,
—la pica baptismal de marbre, de forma rectangular, adossada a la paret i sostinguda per dos lleons (avui conservada davant el bancal del retaule principal).
—el nou orgue amb el moble de fusta,
—les dues trones o ambons, adossats a les pilastres que donen al transsepte,
—el cancell de l’entrada principal,
—la portalada lateral i el seu cancell, amb eixida al carrer de les Creus, dotada d’escales i barana de pedra,
—el respatller o arrimadors del presbiteri, decorats amb una tau ( T de Tecla) i les invocacions a sant Feliu.
—dues campanes noves,
—la barana del presbiteri (avui exposada al cor de l’església),
—la reixa de la capella del Santíssim Sagrament, amb al·legoria corpòria de l’Eucaristia,
—la reixa de la capella del Roser,
—la reixa del Baptisteri, amb el símbol corpori de l’Anyell,
—els bancs de fusta (6) i els genuflectoris (4),
—els confessionaris (4).
—2 jocs de canelobres, crucifix i sacres, creu processional, tàlem, un tern verd.
(cf. Inventari de 4 novembre 1924, rectorats de Ramon Bergadà Solà i de Senén Aguadé Vallvé)
La devastació de 1936
En la revolta de 1936, l’església pateix l’espoli del seu patrimoni orfebrístic i la destrucció de gran part del patrimoni artístic i dels objectes religiosos (llibres, robes, vasos sagrats…). Dels retaules amb algunes de les seves imatges, uns elements revolucionaris en fan una gran pira a la plaça de l’església i a la plaça del convent de les monges: el principal, daurat, obra de l’escultor Antoni Ochando (1747), amb la figura central de sant Feliu, patró de la parròquia; el de la Mare de Déu del Roser, el de sant Cristòfor, el de sant Isidre… Tots d’estil barroc. Els bancs de l’església pateixen la mateixa dissort. Algunes de les imatges i de les peces artístiques es pogueren salvar de l’espoli; actualment són exposades a la pública veneració a la mateixa església o bé dipositades al museu parroquial. El retaule principal actual, construït després de l’esmentada revolta, presenta unes característiques ben diferents de l’anterior: té un cos menys, no reprodueix les escenes (6) de la vida de sant Feliu, en el present retaule substituïdes per artístiques motllures, no té l’acabat superficial amb pa d’or. Rematava l’antic retaule la imatge de sant Llorenç, que no s’ha conservat; tampoc no són les mateixes les altres imatges del retaule (ja que van ser destruïdes, excepte la de sant Feliu, que ho fou parcialment, i restaurada després de 1939 per l’escultor Salvador Martorell Ollé).
Després del Vaticà II
L’any 1965 es fa una remodelació del baptisteri (en la forma actual): supressió de l’altar dedicat a sant Tomàs d’Aquino (entre la capella de sant Antoni de Pàdua i el baptisteri), retirada de la pica baptismal de 1913 (Jujol) amb el seu nou emplaçament al peu del retaule principal, tancament de la zona baptismal amb reixes de ferro (a l’entrada, una reixa ja existent, però canviada d’emplaçament i adaptada; al lateral, una reixa nova, feta a imitació de la ja existent), col·locació d’una nova pica baptismal al mig del nou baptisteri. L’any 1965 A. Català Gomis embelleix l’estança amb pintures murals que representen escenes bíbliques al·lusives al Baptisme.
L’any 1966 (23 octubre) l’arquebisbe cardenal de Arriba y Castro consagra el nou altar, adaptat a les orientacions del concili Vaticà II.
L’any 1980 es fa un reforçament del cimbori, afectat per greus esquerdes.
L’any 1986, en el 50è aniversari de la immolació dels preveres de Constantí (1936), es fa una restauració del cos superior del campanar amb la col·locació de la creu de forja com a cimal, recuperada de la profanació de què fou objecte l’any 1936, i s’hi instal·la una nova campana, dedicada a la “reina dels màrtirs”, que beneeix l’arquebisbe Ramon Torrella. L’any 1998 s’instal·la una nova campana, dedicada a “sant Nicolau”, que beneeix l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach. Ambdues campanes se sumaven a les dues existents: “Llúcia” (de 1775) i una d’indatada i indocumentada.
L’any 2010 es fa la restauració de la façana principal.
L’any 2011 es fa la rehabilitació de la coberta i la restauració dels 8 vitralls del cimbori.
Baptisteri. Pintura d’Anton Català Gomis (1965)
