L’església antiga

L’església de 1668: una església de curta durada

La guerra dels Segadors deixa a Constantí un rastre d’extermini: l’església i el castell enrunats i sense possibilitat de refer-los, cases enderrocades, conreus abandonats, els seus veïns dispersats… Mica a mica, però, la vida del poble va recuperant la seva normalitat i hom es planteja la conveniència de bastir una nova església. El moment en què Constantí emprèn la construcció d’aquesta església és època d’estretor econòmica.  

Compàs d’espera i preparatius

Encara avui se’n conserven, al carrer major, les façanes, davantera i posterior, i els murs laterals.

L’espoli i enderroc per part de l’exèrcit castellà (el 1650, guerra dels Segadors), tant del castell com de l’església, suposà el final de la presència dels arquebisbes a Constantí. Després d’aquella desfeta, Constantí anà recuperant els habitants, dispersats i delmats per la guerra. També la Parròquia reprengué la seva activitat, que durant 18 anys (1650-1668) trobà acolliment per a les seves celebracions a la Casa de la Vila.

La solemne inauguració

El dia 31 de juliol de 1668 té lloc la inauguració de l’església, bastida amb criteris d’austeritat, atesa la situació econòmica de les famílies del poble

L’endemà, 1 d’agost, presideix un solemne pontifical el bisbe Josep Mora, auxiliar de l’arquebisbe de Tarragona, Josep Sánchiz. Un dels dos canonges assistents del bisbe era Francesc Girona, vicari general i rector de Constantí.

Les imatges

En aquesta església es veneraven les imatges de sant Sebastià i sant Roc, que flanquejaven la imatge de sant Cristòfor. També hi eren les de sant Isidre, la Mare de Déu del Roser, sant Antoni abat, sant Antoni de Pàdua i santa Llúcia, com acrediten alguns documents, així com el registre dels enterraments practicats a l’interior d’aquesta església. També la imatge del crucifix, que va ser solemnement trasllada a la nova església i entronitzada a la seva capella. 

Una vida curta

L’any 1727, al cap de 59 anys d’haver estat inaugurada l’esmentada església, el Consell General de la Vila aprovà la construcció d’una nova església. Raó: d’una banda, l’aforament de l’església en ús, ja aleshores insuficient, i, de l’altra, les dificultats constructives i veïnals per ampliar-la. L’any 1733 es posà la primera pedra de la nova església projectada (l’actual). Després de 16 anys esmerçats en la seva construcció, i de 81 anys de servei de l’església d’aleshores, tenia lloc la solemne dedicació de la nova església, d’estil barroc. Era l’11 d’octubre de 1749.

D’església a sala parroquial

A causa del seu desús, es produeix un progressiu abandó i deteriorament de l’immoble. Amb condicions força precàries aquest edifici havia acollit iniciatives culturals (per exemple l’any 1916).

El dia 31 d’agost de 1923 té lloc l’estrena i benedicció de la dita, aleshores, «sala de la Congregació Mariana», espai totalment rehabilitat, convertit en sala destinada a activitats culturals i educatives. S’hi construí una llotja, que augmentà considerablement l’aforament del recinte. La data d’inauguració escollida fou el dia de sant Ramon Nonat, onomàstica del rector Ramon Bergadà, que finançà amb recursos propis aquesta important obra. Era cap al final del seu rectorat a Constantí.

L’any 1935, la Parròquia ven l’antiga rectoria amb el seu hort (però no l’església de 1668, que l’Arquebisbat volgué conservar).

El 2 de febrer de 1936, amb la representació de Els Pastorets es reestrena l’edifici, encara no totalment rehabilitat, però cobert amb plaques d’uralita. A partir d’ara l’ús de la sala s’amplia a una activitat cultural més àmplia que la del període anterior, la qual es mantindrà al llarg de 70 anys aproximadament, amb un notable nivell de qualitat.

Durant la revolta de 1936, s’enderroca la rosassa de la façana principal per construir-hi una tribuna on s’instal·la la màquina per projectar cine a la sala.

L’any 1978 la sala parroquial acull reunions d’entitats del poble.

L’any 1997, l’esquerda que es produïa a la façana principal a causa de la modificació estructural abans esmentada, obliga a retirar el cos sortint afegit —cabina en forma de tribuna, des d’on es projectava el cine— i a reomplir-ne el buit amb carreus, una solució que dissortadament prescindia d’un element originari identificador de l’edifici: l’antiga rosassa. La façana posterior, que limita amb la propietat veïna, ha conservat la rosassa originària (n’hi havia una a la façana anterior i una altra a la façana posterior).

El deteriorament progressiu de l’edifici n’impedí definitivament l’ús i obligà a enderrocar, l’any 2012, els elements constructius afegits, és a dir, no pertanyents a l’edifici originari.

El que resta de l’església de 1668, declarat Bé Cultural d’Interès Local. De l’església antiga es conserven les façanes anterior i posterior i els dos murs laterals: el que afronta amb la propietat veïna i el que afronta amb el carrer del Mig.