Sant Feliu de Girona, màrtir, patró i titular de la Parròquia
Fou una de les innombrables víctimes de l’última de les grans persecucions de l’Imperi romà contra el cristianisme, i un dels més il·lustres màrtirs d’Hispània immolats pel furor del pretor Dacià (personatge romà llegendari que hauria estat praeses d’Hispània pels volts de l’any 300, enviat per Dioclecià i Maximià per tal de perseguir els cristians). Festa litúrgica: l’1 d’agost.
En la vida de sant Feliu, el gloriós màrtir gironí, es barregen la història i la llegenda, fins al punt que es fa difícil escatir la seva veritable personalitat. Les actes del seu martiri, juntament amb les del seu company sant Cugat, van ser adulterades per mans piadoses, però totalment indiscretes, de manera que no conserven el valor històric necessari per poder obtenir el perfil del nostre biografiat. Ens caldrà, per tant, amb poques dades intentar veure, a partir del que ens expliquen les fonts, només alguns trets del que va ser i del que va fer sant Feliu.
Ell i el seu company d’aventures Cugat, van néixer al continent africà, a la regió scilitana, de famílies benestants. A Cesarea marítima cursen els seus estudis i tenen els seus primers contactes amb els seguidors de Crist, tantes vegades declarats enemics de l’Imperi i perseguits amb ferotgia diabòlica. Els ensenyaments evangèlics troben terreny abonat al cor noble, pur i generós dels dos joves, que decideixen rebre el baptisme. La seva decisió i el seu lliurament són tan definitius que arribaran fins i tot a donar la vida en testimoni perenne de la divinitat de Jesucrist. Som a finals del segle III. La Roma pagana comença a desaparèixer per donar lloc a la Roma cristiana, que els emperadors romans intentaran ofegar inútilment en la seva pròpia sang. En aquestes dècades la persecució afectava tan sols algunes províncies del vast Imperi, i entre elles la Tarraconense. L’ordre d’extermini fou donada pels poderosos Dioclecià i Maximià, que fa poc s’havien repartit els territoris imperials, ja que, de vastos, no podien ser governats per un sol sobirà.
Félix i Cugat saben que només una cosa és necessària: estimar Déu sobre totes les coses i que per estimar-lo cal estimar primer el proïsme. Volen ser conseqüents, i decideixen abandonar el seu país, on encara no ha arribat l’ordre imperial d’extermini, per ajudar els cristians de la Tarraconense a suportar la difícil prova en què es troben. Plens d’amor i simulant l’ofici de mercaders, passen la Mediterrània i arriben respectivament a Empúries i Barcino.
Félix es trasllada a Girona, que serà el centre de les seves activitats heroiques. Vénen -com diuen les actes del seu martiri- simulant ser mercaders, perquè és l’hàbit més propici en aquest moment i perquè porten entre mans el negoci millor, que és la salvació eterna, i la mercaderia més necessària, la fe en Crist. A Girona, Félix desvetlla tanta admiració entre el poble per la seva integritat de vida i per la seva fervent caritat que converteix molts pagans. Aviat la seva presència i activitat inquieten les autoritats, que el porten davant del tribunal del pretor. Del tribunal passa a la presó i, després de rebre sentència condemnatòria, és sotmès a càstigs duríssims, dels quals diverses vegades és alliberat per intervenció sobrenatural. Primer és víctima de diferents tortures, després és lligat a uns cavalls i arrossegat pels principals carrers de la ciutat. Després, passa novament per diferents pobles i, traslladat a la platja de Sant Feliu de Guíxols, el llencen al mar lligat a una roda de molí al coll. Novament és salvat per intercessió d’uns esperits que suaument el condueixen a la platja. Acaba heroicament la seva vida quan és sotmès al terrible suplici d’arrencar-li la carn amb garfis de ferro. Això passà prop de l’any 304, poc després del martiri de l’apòstol de Barcelona sant Cugat, al Castell Octavià, avui Sant Cugat del Vallès.
Imatge de sant Feliu màrtir, al retaule principal de l’església parroquial de Constantí
Sembla clar que sant Feliu no va pertànyer al clergat, ni exercí cap ministeri sagrat. Era un seglar que va esdevenir missioner. El seu fervor era tan gran que no va dubtar a abandonar la seva terra natal, la seva família i les seves riqueses, per testimoniar la seva fe en Crist, per ajudar els nostres avantpassats en la fe a romandre fidels davant la persecució, fins a lliurar la seva vida i ser amb això llavor de nous cristians. Aviat la fama del seu martiri s’estengué per tota la cristiandat i, cent anys després, el primer gran poeta cristià, Prudenci, en el seu Peristephanon, el llibre dels màrtirs, el citarà dient: Parva Felicis decus exhibebit / Artubus Sanctis locuples, Gerunda «La petita Girona, rica en cossos sants, mostrarà les venerables restes de Sant Feliu.» Els Pares de l’Església Visigòtica ens explicaran els seus miracles i els fets extraordinaris obrats al costat de la seva tomba; i el rei Recared anirà en pelegrinatge a Girona per oferir-li una corona votiva d’or. Girona continua guardant les seves preuades despulles i sobre el seu sepulcre ha bastit una gran església per recordar a la cristiandat la fe i l’amor del seu apòstol màrtir.(Versió lliure i selectiva del text que ofereix multimedios.org/docs/d001371/) 28/7/2012
