Va néixer cap al 1185 al castell de Penyafort, a l’Alt Penedès, prop de Vilafranca, dins la parròquia de Sta. Margarida (actualment dins el municipi de Santa Margarida i els Monjos).
Els seus pares, pertanyents a la noblesa catalana, es deien Pere-Ramon i Saurina.
Estudià dret eclesiàstic a la universitat de Bolonya (Itàlia), d’on fou professor entre 1218 i 1221.
El 1221 fou canonge de la catedral de Barcelona, on ocupà la funció de pabord (important càrrec que comportava l’administració dels béns del capítol catedral).
El 1222 entrà a l’orde dels dominics (orde religiós fundat per St. Domènec de Guzmán), també coneguts com “frares predicadors”.
El 1228 acompanyà l’enviat del papa a la península ibèrica per a la implantació de la reforma de l’Església aprovada en el concili ecumènic celebrat a Roma l’any 1215 (IV concili del Laterà). Acabada aquesta delicada missió, St. Ramon es retirà al seu convent de Barcelona.
El 1230 el papa el nomenà confessor seu, i li féu l’encàrrec de preparar la compilació de les lleis eclesiàstiques aprovades pel mateix papa Gregori IX (Decretals), que vigí fins a la promulgació del Codi de Dret Canònic, al segle passat.
El 1235 intervingué en l’aprovació pontifícia de l’orde dels mercedaris.
El 1236, amb la salut debilitada, es retirà al convent de Sta. Caterina, a Barcelona.
El papa volgué distingir-lo fent-lo arquebisbe de Tarragona, honor que ell declinà, com també d’altres amb què el papa volia reconèixer-li la seva important aportació en els assumptes de la vida de l’Església.
Entre 1236 i 1238 es prodigà en diferents afers de rellevant significació dins l’àmbit dels Països Catalans, tant de l’Església com de la vida ciutadana.
Elegit superior general dels dominics, durant la curta durada del seu mandat (1238 i 1240) dugué a terme una intensa activitat, entre la qual destaca la redacció de les constitucions de l’orde, és a dir, l’estatut pel qual es regeix.
Retornat al convent de Sta. Caterina, de Barcelona, durant 35 anys exercí una remarcada influència en els bisbats catalans i àdhuc en afers de la vida del País.
L’any 1245 instituí una escola a Tunis per a l’estudi de l’àrab i , l’any 1266, una altra a Múrcia, per tal de possibilitar la predicació de l’evangeli entre els musulmans.
Redactà diferents obres.
Mort el 1275, fou enterrat en el convent de Sta. Caterina, i posteriorment traslladat a la catedral de Barcelona, on fins avui reposen les seves despulles.
4 anys després de la seva mort, un Concili Provincial Tarraconense, celebrat a Tarragona durant el pontificat de l’arquebisbe metropolità Bernat d’Olivella, suplicà al papa la canonització de St. Ramon, és a dir, la declaració oficial de la seva santedat. Aquest desig, però, no s’acomplí fins l’any 1601 (el dia 29 d’abril), durant el pontificat del papa Climent VIII; ara fa 400 anys. Fou el primer sant canonitzat a l’actual basílica de Sant Pere del Vaticà, a Roma.
Se li atribueixen diferents miracles.
Una Vita antica del Sant, el presenta com a hispanus origine, natione cathalanus. En els documents històrics figura sempre amb el nom de Ramon de Penyafort.
És patró dels col·legis d’advocats de Catalunya.
La seva festa se celebra el dia 7 de gener.
Dins el terme de Constantí, depenent del servei pastoral de la Parròquia sant Feliu màrtir, hi ha, dins el poblat de Sant Ramon, una ermita dedicada a sant Ramon de Penyafort.
Extret de la G.E.C: “Penyafort”, article de Mn. Antoni Pladevall;
i de Ramon de Penyafort, a Clàssics del Cristianisme, n. 75.
